Amb tantíssimes experiències viscudes de tot tipus… (n’hi hauria per moltes novel·les!) em mig retiro professionalment i me’n vaig de Barcelona per viure a Manresa sense conèixer ningú  cap a finals del 2017…

Encara avui no m’explico la sèrie de coincidències i d´ imprevistos que m’han portat a formar part de la família/tribu ravalera ni la sort que he tingut per arribar a formar part d´un projecte tan engrescador i revolucionàriament transformador, que il·lusiona, i que abans de concloure l´edifici et permet sentir que pertanys a una comunitat de convivència intencionadament oberta i participativa.

Una experiència que es justifica per si mateixa i em permet confiar en el futur amb un optimisme i una satisfacció que temps enrere hauria considerat utòpics. 

Com vaig llegir fa poc en un cartell a la Fundació La Plana, la mort és una vida viscuda, i a La Raval estic vivint intensa i feliçment l’aventura de viure i conviure.

Hi ha qui tenim sort, i la sort es treballa…