El cohabitatge és un conjunt d’habitatges privats amb espais comunitaris. Cada família viu a casa seva i els veïns i veïnes comparteixen uns espais comunitaris que van més enllà dels tradicionals com l’escala, el terrat o l’ascensor. Es comparteix segons el que acorden i volen. Generalment: bugaderia, garatge, terrasses, taller, cuina i menjador.
Cohabitar és molt més que compartir uns espais.
Les persones grans de la Raval, algunes ja jubilades, pertanyem a una generació que ha lluitat i s’ha format al llarg de la vida acumulant experiència i coneixement. Volem envellir bé. Tenir anys a dia d’avui, sortosament, no és sinònim d’incapacitat. Som ciutadanes de ple dret , volem vetllar pel nostre benestar corporal i emocional, i decidir a través de la comunitat sobre les nostres vides.
Viure en cohabitatge és, per filosofia valors i organització, un model de convivència que ens inclou activament. Cohabitar porta implícit participar, prendre decisions individuals i col.lectives, escoltar, acompanyar, donar-se suport mutu, cooperar, en definitiva: un cuidar-nos comunitari. No hi ha directrius, l’estructura és horitzontal i tot es decideix col·lectivament.
Com volem que sigui l’edifici, els espais comuns i privats, l’organització de la vida comunitària i les aportacions econòmiques són només alguns exemples dels nostres debats ara mateix a La Raval.
Com que és un model poc conegut a casa nostra hi ha molts camins per obrir, tant des del punt de vista administratiu (les lleis actuals són un obstacle per projectes autogestionats i comunitaris), com social. Vivim immerses en un individualisme ferotge que fa especial incidència a la gent gran. Nosaltres volem allunyar-nos de la soledat no desitjada i del paper a que malauradament es relega als grans de mers personatges sense decisió i incidència en la societat, elements passius.
La por a compartir, a deixar i a donar entristeix i paralitza qualsevol anhel de canvi. I ara, ja jubilades, formar part d’un projecte així ens ocupa i no ens preocupa, ens il·lusiona i ens visibilitza.
Crear relacions afectives més enllà de la família biològica ens fa sentir molt bé. Que som portadores de riquesa dins del col·lectiu, que som escoltades, que participem activament en les decisions, que el nostre temps està disponible per ajudar… En definitiva, ens sentim reconegudes, útils i necessàries. Nosaltres, les persones grans de la Raval, ho vivim com una recepta social que, de ben segur, redueix la recepta mèdica.
La pandèmia ens ha evidenciat encara més que el model actual de convivència: famílies soles, persones soles, espais petits, residències, són un fracàs per a la salut tan física com mental. Aquesta realitat s’ha vist agreujada i magnificada quan s’ha tractat de persones grans. No la volem per a nosaltres. Hem de lluitar i reivindicar models de vida més comunitària on l’ajuda mútua sigui una pràctica quotidiana. I un dels mitjans per facilitar-ho i fer-ho realitat és, sens dubte, des d’una arquitectura sensible que ho reflecteixi en edificis i espais de la ciutat.
Conxita Olivé, Núria Garriga, Isabel Férnandez
