Fa gairebé 9 anys que visc a una casa de cohabitatge berlinesa on vivim 34 persones (entre elles 11 infants i adolescents). Compartim diàriament una cuina-menjador, sala d’estar, sala de jocs pels infants, bugaderia, pati, etc. Som considerats una única unitat de convivència gegant. I no només això, també compartim alegries, pors i, de tant en tant, algun cabreig.
La pandèmia provocada per la COVID-19 ha capgirat radicalment el nostre dia a dia, la manera de relacionar-nos, la manera de comunicar-nos, les nostres vides en general… Però especialment, m’ha demostrat amb certesa que una vida en comú és la més natural i sana envers la vida.
Durant aquest anys he hagut d’explicar a diferents tipus de persones amb ideals i bagatges diferents el que significa viure en comunitat. Ara recordo especialment la història del iogurt. Després d’explicar com compartim els espais i la vida en general a casa meva, dues persones totalment diferents en llocs i temps diferents em van preguntar com ho feia si jo volia menjar-me un iogurt d’un gust específic i quan obria la nevera ja no hi era. El simbolisme de relacionar la llibertat de poder-te menjar el iogurt desitjat i la falta d’ella si algú altre se l’ha menjat, em va fer pensar que no ens han ensenyat una altra manera d’entendre el compartir. Quan es parla de la tribu la gent té un imaginari distorsionat i exagerat. La tribu no és més que compartir, sentir-te part d’un tot, la naturalesa humana bàsica a la qual la nostra societat dona l’esquena.
La pandèmia ha trastocat i qüestionat la manera individualista de viure. Com a exemple, a Berlin portem els últims dos mesos amb llar d’infants i col·legis tancats. Això vol dir compaginar, a casa, feina i cures dels infants però, sobretot, vol dir recolzament, companyia, sensació de seguretat i absència absoluta dels fantasmes de la pandèmia: l’aïllament i la solitud. Ens organitzem per tal que els infants juguin entre ells mentre els pares i mares treballem. Cuinem junts, fem cinema, ballem… Seguim gaudint de la vida social tan necessària, encara que, per descomptat, enyorem relacionar-nos d’una manera natural més enllà de la nostra porta.
Tot i així, no tot ha estat fàcil ja que, quan vius en comú en una situació tan extraordinària com la que estem patint, els límits de les teves emocions i les de les altres es barregen i s’escapen del control propi. Les nostres assemblees comencen, des de fa mesos, amb una ronda d’estat d’ànim personal, de com ens sentim i quines necessitats tenim envers la situació. Llavors pren més força que mai el fet de compartir vides i cures, de compartir emocions, la importància de ser empàtics i pensar en comú, de sortir d’un pensament individual i fusionar-te amb el grup. Nosaltres hem patit perquè, sobretot després del primer confinament i quan es van començar a obrir col·legis, llars d’infants i llocs de feina, perdíem la mínima sensació de control que podíem tenir i això posava en risc sobre tot la gent gran i els malalts, que al compatir vides, ho som tots i totes.
Hem sentit en els últims temps tantes històries personals i familiars terribles a conseqüència d’una manera d’entendre la vida individualista que només ens podem sentir privilegiats i privilegiades. Tenim el privilegi que els nostres fills i filles ens tenen i es tenen entre ells i no pateixen els efectes emocionals que comporta l’aïllament. El privilegi que els nostres grans no saben què és la solitud. El privilegi de poder treballar a casa sense estrès. Tant de bo, aquest ésser privilegiat s’estengui a nivell social i s’obrin portes per a viure d’una manera més humana on no tingui cap importància el gust del iogurt, on s’obrin moltes portes com les de La Raval, pensades i desitjades en comú.
Marta Pueyo
Sòcia expectant
