En articles anteriors companys i companyes de La Raval han parlat del cohabitatge àmpliament, descrivint moltes de les millores que aquesta forma d´habitatge representa per contribuir a solucionar els problemes de soledat, aïllament social i manca de relacions interpersonals que comporta la nostra forma de vida occidental al segle en que vivim.
La cooperativa La Raval, enquadrada dins l’àmbit de l’anomenat Tercer Sector Social i de la XES (xarxa d’economia solidària de Catalunya) de la qual formem part de la seva comissió d’habitatge, és un experiment pilot que per primera vegada al nostre país en un entorn urbà fora de la ciutat de Barcelona vol implantar un model d´edifici comunitari en sòl públic i en cessió d’ús que a més de proporcionar un sostre s´allunyi del format imperant. Format lamentablement arrelat en la dictadura feixista i el seu desig d’una societat composta de propietaris uniformes i alienats.
Entre els nostres objectius principals es troba la regeneració del casc antic i també la creació d’un nou model d’accés i la d’un parc d’habitatge que quedi fora del lliure mercat especulatiu i alhora garanteixi l’exercici d’un dret humà teòric i dissortadament “fantasma” com el dret a la vivenda digna, que per molt que es reconegui a constitucions com l’espanyola NO passa de ser un dret nominal inaccessible a la pràctica i no són més que paraules buides de reflex a la vida de la gent. Les sense sostre, les desnonades, les rellogades, les que malviuen per poder pagar un sostre a cost prohibitiu i totes les persones que pateixen aquesta esquizofrènia entre els drets humans reconeguts i la situació habitacional són un bon exemple de la necessitat d’explorar solucions a aquesta flagrant contradicció entre el que hauria de ser i el que és.
Deixarem per un altre article el tractar els temes de la degradació del barri vell de Manresa i altres poblacions, així com la esfereidora situació del mercat de l’habitatge en què bàsicament prima l’especulació i on es fan tan evidents les vergonyes i els defectes d’un sistema econòmic en què un bé com la vivenda que idealment hauria de ser d’ús i públic es converteix en una inversió especulativa. No es tracta d’una inversió creadora de riquesa o productiva que contribueixi a millorar el comú o l’economia si no que és,simplement, un refugi per a capitals improductius i parasitaris.
Per assolir el nostre objectiu a La Raval ens hem posat a construir al mateix temps que un edifici i un nou carrer una comunitat que va molt més enllà de les tradicionals comunitats de veïns o de propietaris i que més que amb aquestes es pot comparar a una família tradicional ampliada i extensa.
Som conscients de que fer i residir en comunitat no són només flors i violes: sovint la feina a fer es fa difícil, a la canalla o als adults ens pot semblar de vegades que tant esforç cansa, pero l’objectiu justifica la feina i les dificultats, i també molt més sovint que la part negativa sorgeix la millor part, la positiva, que malgrat discrepàncies i conflictes inevitables en grups humans et retribueix sobradament i compensa de les petites decepcions fruit de dificultats o de discrepàncies. Com en una família!
Fent un repàs a les comunitats humanes i a la història, veiem que quasi sempre que ha existit una comunitat residencial voluntària i no resultat de l’atzar el punt d´unió entre les membres de la mateixa ha estat generalment de caire espiritual o religiós. Contràriament a això a La Raval hi formem part per voluntat pròpia de totes una gran varietat de persones en edat, opinions i experiències, i el nostre objectiu és anar ampliant aquest ventall polifacètic de components humans per fer-lo reflex i mirall de la societat de la qual formem part.
Quins són doncs els vincles entre nosaltres? Què ens fa membres d’una gran família ja abans d´anar-hi a viure? La meva opinió és que el que ens associa és la voluntat de ser ciutadans actius i millorar com a persones, voluntat que en les circumstàncies presents d’emergència social per la pandèmia i la crisis associada a la mateixa que sembla abocar a l’aïllament social és més necessària que mai si no volem passar a ser peces d’una màquina alienant.
Projectes emergents com el del cohabitatge en cessió d’ús de La Raval i que en opinió de qui escriu aquest article és un dels més revolucionaris i transformadors dels que puguin estar en execució actualment són tan importants i necessaris des del punt de vista social i econòmic com també ho són culturalment. Entenem que com a comunitat ens hem d’allunyar de les creences espirituals i per tant l´hem d’inscriure en una versió contemporània del concepte de ciutadania tal i com va descriure Hegel a partir del CIVISME, o millor dit dins del ciutadanisme: és a dir el conjunt de pràctiques individuals que són adients per assolir el bé col·lectiu posant aquest per davant de l´interès personal. Volem, per tant, que a La Raval hi siguem un conjunt de ciutadanes que convisquin les unes amb les altres cooperativament per residir en comunitat i compartint espais comuns a més dels espais privats de cadascuna ordenadament i enriquint-nos com persones lliures en el fer de la vida en grup i en societat.
Per acabar, recordar que els conflictes hi són i hi seran, que igual que a qualsevol família nuclear hi hauran diferències, discussions o divorcis i possiblement ruptures. Quan arribin haurem de recordar el projecte, la voluntat cooperant i l´estima, diferenciar el que és important del que no ho és i comptar amb les opinions del altres estant disposat a fer renúncies en favor del bé comú. Una bona experiència formadora i de creixement personal per a totes independentment de l’edat de cada persona i que també és una nova dificultat a superar a la vida de cadascuna de nosaltres. Es podria dir que és un repte difícil i ho suscribim, però NO acceptem que el que és fàcil i senzill sigui el que és millor, ja que s’ha d´ acceptar com a cert que els canvis de paradigma i els avenços d´una societat sempre són feixucs i enormement difícils d´assolir; ara en el present igual que en el passat. Això no obstant, he d’afegir que en el camí que triem està la riquesa de la vida, i que ja ara abans d´acabar les obres i d’anar a viure a la nostra nova casa estem gaudint del conviure amb la resta de la comunitat ravalera: una gran família oberta, intencional i que anem creant nosaltres dia a dia molt més enllà dels lligams biològics o familiars tradicionals.
Noguer Castellví
www.laraval.cat
