El model d’unitat familiar que tradicionalment ha estat predominant està començant a canviar. Fins fa poc passava per la hipoteca/compra del pis, tenir fills que a la llarga marxaven de casa, els pares es quedaven al mateix habitatge buit i gran on acabaven els seus dies sols, en els pitjors del casos.
Per raons econòmiques o per raons ideològiques, cada vegada més, ens trobem amb models de viure emergents i heterogenis (compartir pis, compartir edifici, ecoaldees, cohabitatge, etc), que qüestionen les bases anteriors. Seguint la consigna “d’altres maneres de viure són possibles”, aquests models diversos que s’aparten de la unidireccionalitat esmentada en què ens vèiem abocats mostren una voluntat de viure d’una forma més personal, més adaptada a la forma de ser de cadascuna de nosaltres, més treballada i que s’ajusta més a les circumstàncies, ideologia, moment de vida i formes de fer de la gent.
Si sou llegidors dels nostres articles, ja us haureu adonat que el cohabitatge és un model molt interessant que conté dos elements aparentment contraposats però que, en realitat, es complementen: l’àmbit privat i el col·lectiu o compartit. I no cal dir que la pandèmia ens ha ensenyat l’important i dependents que som de la sociabilització i el compartir vida fora del nostre nucli privat. En part ens hem sentit esclaus de les nostres pròpies estructures, totes vivint com en caixetes tancades a cal i canto i mirant-nos de reüll.
Així doncs, el cohabitatge és una de les grans alternatives. La Raval ja fa uns anys que estem perseguint aquest somni i precisament les circumstàncies de la pandèmia el reafirmen.
L’arquitectura ens pot ajudar a separar espais més privats que d’altres, espais intermedis entre el privat i públic, no invasius. Però no oblidem que cohabitatge vol dir que volem i estem disposades a compartir-ne. Com segurament ja sabeu, l’edifici de La Raval tindrà una cuina, un menjador, una bugaderia, una sala per activitats diverses, espais de silenci, terrasses…compartits.
I aquí s’obre el repte: com gestionar la dualitat del que és individual i el que és col·lectiu? Tot i que la privacitat és un concepte culturalment específic i que hi ha diversitat de formes d’entendre-la, emergeixen temors i pors personals sobre si la intimitat es veurà assegurada. Serà envaïda pel grup? Es respectarà la meva intimitat? Sabré reivindicar-la? Sabré i podré expressar les meves necessitats? Sabré gestionar-ho tot plegat? On i com establir la frontera entre l’esfera íntima i col·lectiva d’una manera natural? En resum, desig i necessitat de respecte per la vida íntima i els valors individuals de les persones i por pel perill d’ una vida social invasiva i controladora. I és aquí que, de nou, apareix un dels trets dels cohabitatge: no hi ha un model, ni una solució. No hi ha dubte que aquest tema s’haurà de parlar i treballar entre totes les persones sòcies. Nosaltres (infants, adolescents, adults, grans i els nostres nuclis familiars) tenim necessitats de privacitat diferents i canviants i hem de poder expressar-les al grup, així com els nostres temors tot arribant a consensos. Caldrà escoltar-nos i ajudar-nos. Trobarem la nostra “fórmula”, la nostra manera de fer per assolir-ho, caldrà treball individual i de grup.
Així doncs aquest repte que tenim per davant, sabem que no serà senzill ni fàcil de gestionar però aquí rau una de les grandeses del model que hem escollit. Sabem que cada cohabitatge és diferent, evitarem models estandaritzats per anar cap un model personalitzat. Serà tal i com les sòcies volem que sigui. També sabem que anirà canviant, que no serà un model rígid, que la experiència i noves necessitats aniran fent que sigui sempre un model viu.
Isabel Fernández
