Per nosaltres els ravadis, cohabitar, es parlar de veïnatge, d’aliances amb els propers i els diversos, d’eixamplar la família, com si diguéssim: una comunitat intencional, que s’arremanga i es posa a la feina amb l’objectiu de fer un camí per aprendre’l junts, per fer-nos més humans, i en definitiva, plasmar-ho en un edifici que ens aculli a tots els que hi capiguem, per dur endavant aquest somni de bona-vida, en el que creiem i hi estem implicats.
I amb aquesta mirada, cap el comú i el compartir, som tres generacions o quatre.
Els vells, tenim memòria de la nostra infància, dels pares que havien estat joves a la postguerra i vam ser els adolescents del 68, llavors érem tots al carrer, ara tenim els néts tancats a casa…us imagineu? quin millor bagatge cultural per compartir junts i per acompanyar en el dia a dia, que aquesta diversitat?
I ho volem així probablement perquè, encara que no ens haguem aplegat per les mateixes trajectòries, hem convingut en aquest valor fonamental de la cooperació i en tenim molts referents en la nostra manera de fer: des de la sardana o els castells, que en són un símbol tan gràfic i estètic que l’entén tothom de tota parla i edat.
Si ens endinsem en la història dels darrers segles als nostres pobles i colònies industrials, quan els historiadors i antropòlegs recullen els testimonis si parlen de temps de dolor, parlen de la complicitat entre veïnatge, de compartir recursos i cures. De sostenir-se. I quan parlen dels moments de la felicitat parlen de l’aplec, que vol dir estar junts. Potser, doncs, ho duem tots una mica a l’ADN i això és el que volem viure i traspassar als menuts, que en són tants com adults en aquest moment.
La bona vida vivint-la acompassadament amb qui t’envolta no comporta que sigui fàcil individual i col·lectivament i ho sabem justament perquè hi sóm presents en el compromís. Hem d’armar aquests fonaments i legalitzar una manera de fer que obri camins. Hi ha molta feina feta i molta per fer a tots els nivells, (legals, econòmics,…) abans de començar a construir.
No confonem bona vida amb vida fàcil, volem la vida tal com s’ens ofereix: rica i diversa i en el compartir-la diversitat d’individus multipliquem recursos per resoldre conflictes i per provocar rialles i encomanar-nos d’allò més vital que té cadascú.
El cohabitatge està sobre la taula de debat de polítics, mitjans de comunicació i xarxes d’economia solidària: tenim molt per aprendre i per aprofundir-hi tots plegats, us esperonem a entrar-hi, a endinsar-vos en la filosofia, a aportar-hi continguts.
Desde La Raval, us hem volgut presentar la nostra mirada més intima.
Rosa Escalé Bosch
La Raval
